dimarts, 8 de maig del 2012

Un dia trist...



http://www.nytimes.com/2012/05/09/books/maurice-sendak-childrens-author-dies-at-83.html

Avui ha mort Maurice Sendak, "Autor of Splendid Nightmares": no em veig capaç de superar l'epítet que li dedica el New York Times, que em fa pensar en un càrrec important d'una cort infernal... Segur que entre tots els camarlencs, senescals, consellers i ministres que regeixen els nou cercles de l'infern hi ha un personatge diabòlic, amb un barret de vellut granat i un somriure pervers, que omple les seves targetes de visita amb l'etiqueta "Autor de Malsons Esplèndids".

Sobre la terra, fins ara aquest càrrec l'ocupava Maurice Sendak. Com a altres milers de nens i nenes, quan jo era petita no m'agradava gens el seu famós conte "Where the wild things are": com hauria pogut agradar-me una història tan terrible, que em feia sentir tants sentiments desagradables? Una inquietud profètica quan en Max es portava tan malament, sabent que la cosa no podia acabar bé de cap manera, una enveja malsana quan, amb una fantàstica disfressa de llop, s'aventurava a móns salvatges, un terror enganxós i persistent quan sortien els monstres, que eren espantosos, però que malgrat tot em feien molta pena - una pena covarda i una mica miserable - quan el rei Max els tiranitzava, i encara més quan es quedaven sols a l'illa, sense que ningú els estimés, un odi viu cap a en Max, que havia estat tan dolent amb els monstres, i finalment, quan arribava a casa seva i allà l'esperava el sopar encara calent... Una tristor sobtada i inexplicable, com un remordiment, sobretot perquè sabia que la seva mare l'havia enviat al llit sense sopar, i que el sopar l'esperés volia dir que l'havia perdonat, que hi havia bondat al món. I també, una nostàlgia insuportable d'aquella selva fantàstica, d'aquell mar inhòspit i d'aquell cel estrellat. Inquietud, enveja, terror, pena, odi, tristor i nostàlgia: no és estrany que no m'agradés gens el conte que em feia sentir tot això. Tampoc no és estrany que el demanés insistentment cada nit...

Estic segura que avui tots els Maximonstres, amb les seves llargues urpes, les seves dents esmolades i els seus ulls grocs, estan tan tristos com el dia que en Max va marxar de l'illa. I jo també.